Matrimoni sexista (1918)
EL PATRIARCAT
El propassat dia 24, dia de Santa Mercè, vaig llegir en el conegut diari imprès "La Vanguardia" un article molt entretingut titulat "El sexismo que llevamos dentro", que anava signat per Maricel Chavarría. Obsessiva amb els temes que impliquen dones, l'autora (o autriu) aprofitava un libel d'Eulàlia Lledó editat per l'Institut Català de la Dona (sic) en el que, segons la senyora Chavarría, la filòloga "analiza el cómo y el porqué del uso androcéntrico y sexista de la lengua". L'articulista cita sovint la filòloga definint, per exemple, l'androcentrisme com "esa perspectiva que consiste en considerar que lo que han hecho los hombres es lo que ha hecho la humanidad y viceversa", i afegeix -perquè ella hi ha d'afegir alguna cosa- que això "legitima que una parte de la humanidad se apropie de lo que ha hecho y posibilitado la otra: las mujeres". Sense voler aquestes paraules poc meditades van en contra de la seva causa, perquè, tot i que ella es refereix sens dubte als grans progressos del món occidental, suggereix que també les coses dolentes les han fet o "possibilitat" les dones, com ara la prostitució (recordem que al capítol XIII de la "Història de la SGAE" ja em referia a l'articulista Chavarría quan parlava justament sobre aquest tema tan preocupant).
I aquesta introducció tan necessària ens du al tema principal d'aquest capítol: el patriarcat. Segons la filòloga, el sexisme és un mètode que ha utilitzat "el patriarcado para continuar manteniendo en situación de subordinación al sexo femenino". I l'autriu de l'article l'il·lustra amb una fotografia que és un fotograma de la pel·lícula "Barry Lyndon", de Stanley Kubrick. Aquesta fotografia crida l'atenció perquè el protagonista de la pel·lícula, Redmond Barry, pateix els tràgics infortunis que s'esdevenen precisament després de ser seduït, rebutjat i humiliat per la seva cosina Nora, la qual tria els homes en funció de la seva fortuna i sense el sentiment tan humà de la compassió -tret definitori dels psicòpates i de les psicòpates-. Però el més sorprenent de tot això és que l'acció transcorre a Irlanda al segle XVIII, i fins i tot els més menuts de casa saben que a Irlanda -com a tots els països de tradició celta- la dona manava i triava els marits, tenint-ne en algunes ocasions més d'un, a banda dels amants reconeguts. I que aquesta circumstància era tradicional i ben tolerada per tota la societat celta. En altres paraules: era un matriarcat.
La senyora Maricel Chavarría (que segurament deurà el seu nom propi tan poètic com l'olor dels núvols a una decisió matriarcal dels seus progenitors) oblida que precisament, dins el matrimoni, que ella anomena "patriarcat", es dóna -i cito la filòloga citada anteriorment- que "legitima que una parte de la humanidad se apropie de lo que ha hecho y posibilitado la otra: las mujeres".
Aquest any estem d’enhorabona, perquè el concepte cànon s’ha actualitzat (ara és més injust encara), la qual cosa dóna a entendre que aquesta gent no són uns immobilistes, sinó que van per feina. I això és bo, perquè la inquietud mou els països. Cap amunt o cap avall, però els mou. Però ens queda una cosa encara no gravada pels drets de reproducció i/o còpia i/o ús: el record, el pensament recurrent, la imatge que tenim gravada al cervell. Jo, per sort o per desgràcia, no hi tinc cap cançó del Sabina ni del Ramon Muntaner, sinó altres imatges que de moment no em fan pagar per visionar i utilitzar sempre que jo vulgui, ja sigui en un casament o en un autobús de camí cap a Saragossa. I ja declaro que, quan gravin la crema hidratant i les tovalloletes, faré servir material substitutori o inclús res.
