LA HISTÒRIA DE LA SGAE

HISTÒRIA DE LA SGAE (XXI): "L'ENYORANÇA NO ES GRAVA AMB CAP CÀNON"

2008-01-15T10:28:00.000+01:00

Aquest any estem d’enhorabona, perquè el concepte cànon s’ha actualitzat (ara és més injust encara), la qual cosa dóna a entendre que aquesta gent no són uns immobilistes, sinó que van per feina. I això és bo, perquè la inquietud mou els països. Cap amunt o cap avall, però els mou. Però ens queda una cosa encara no gravada pels drets de reproducció i/o còpia i/o ús: el record, el pensament recurrent, la imatge que tenim gravada al cervell. Jo, per sort o per desgràcia, no hi tinc cap cançó del Sabina ni del Ramon Muntaner, sinó altres imatges que de moment no em fan pagar per visionar i utilitzar sempre que jo vulgui, ja sigui en un casament o en un autobús de camí cap a Saragossa. I ja declaro que, quan gravin la crema hidratant i les tovalloletes, faré servir material substitutori o inclús res.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XX): "LES FRÍGIDES"

2005-10-19T18:13:00.000+02:00

Charles Baudelaire

LES FRÍGIDES

Al magnífic article de Maricel Chavarría “A la ‘superwoman’ no le apetece el sexo”, aparegut a La Vanguardia el dilluns 17 d’octubre, l’autora insisteix en el seu tema predilecte, és a dir, les dones i les seves mancances. En aquest article afirma que a la que ella anomena “superwoman” (és a dir, una dona que vol fer massa coses) li han pasat les ganes de sexe. Sobretot a les casades (“Según un estudio británico, las casadas o con pareja presentan mayor tendencia a tener problemas sexuales... ¿A quién le extraña?”). Cito coses que cita ella: “Su falta de interés por el sexo indica a menudo que están quemadas e insatisfechas en muchos aspectos de su relación”, “otra cosa es que lo que encuentras cada noche en tu cama no sea lo que esperabas” (Paula Sardelli). En definitiva, la dona està patint un canvi. No feia ni quaranta anys que havia descobert la seva sexualitat gràcies als anticonceptius, i ja l’ha perduda. Li ha durat poc, i segons sembla és per culpa de les exigències de la societat (“Al cansancio de la superwoman y al desencuentro de la pareja hay que añadir un tercer elemento decisivo: la cultura de la imagen. El sexo está de moda. Y también sus exigencias estéticas.”). I això és bo.
Els homes també han patit canvis socials, i sovint això s’ha traduït en producció artística. Al segle XIX, la crisi de la masculinitat va desembocar en el dandysme, i gràcies a això vam tenir Baudelaire i grans canvis favorables per a la cultura i la civilització occidental.
Per això no ens hauríem de preocupar gaire si la dona també pateix algun moment d’impasse, ja que això ja està comportant millores a la cultura. Alguna cosa s’està movent, que ha permès que la Maria de la Pau Janer guanyi el Premi Planeta. És el començament i hem de ser optimistes.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIX)

2005-10-13T22:52:00.000+02:00

"Canarious, the killer", molt popular als països de la Commonwealth.

ELS BLOGS

Els últims trenta-cinc anys s'ha constatat un augment de l'ús d'internet que com a mínim fa pensar. Uns estudis de la Commonwealth demostren que un de cada diversos menors d'edat té accés a la xarxa, i el que és més preocupant: la fan servir. L'estudi també destaca un fenomen que va en alça i que preocupa a pares i mestres: els blogs. Els adolescents, i fins i tot els nens, han descobert una manera de penjar a la cosa intangible els seus pensaments i vivències particulars, deixant-los en quaderns virtuals a la vista de tothom. Hi escriuen coses íntimes que normalment no interessen als altres, i escrits barroers sobre temes indeterminats. Com que als blogs els lectors hi poden deixar els seus comentaris, sovint s'esdevé que es barallen entre ells i la cosa fa riure o bé plorar o bé res. Els pares i els mestres es reuneixen en centres d'assisstència per navegar junts per internet i llegir algunes de les coses que hi posen els que podrien ser els seus fills o nebots, però també els seus esposos o germans, ja que la cosa s'ha anat estenent fins a afectar també algunes persones adultes i sensibles.
Aquest fenomen fa que els especialistes en coses indeterminades es plantegin uns sèrie de qüestions. ¿Fins a quin punt és legal la difusió de coses a sac? ¿De quins temes parlen? ¿Per què no parlen amb els seus amics per comptes de penjar-ho a la vista de tots? ¿Quines són les causes de que hi hagi desgraciats que se sentin tan sols? ¿Com es fa un blog?
Els nens, i els que no ho són tant, han descobert en els blogs una manera de conviure sense tenir contacte físic ni haver-se de mirar a la cara. I també una manera de compartir coses estúpides com ara fotos, escrits íntims i xorrades d'aquestes, al mateix temps que senten que formen part d'un mateix grup, tenint referents comuns com ara pel·lícules de moda o música pop. Un exemple alarmant per la seva violència són les aventures del mixonet Canarious, que il·lustren aquest capítol.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVIII)

2005-10-11T18:37:00.000+02:00

Wallace & Gromit a "L'assumpte de la cadira", 2005

UNA DESGRÀCIA

Sembla ser que un incendi a Aardman Animations ha destruït una quantitat important del material que s'havia fet servir per a les pel·lícules de "Wallace & Gromit". No crec que en Nick Park, el que se'ls va inventar, rebi una pensió vitalícia de la SGAE com la vella Bardem, entre d'altres coses perquè ha demostrat que és capaç de treballar, com les persones honrades. Per altra banda, tot i que s'ha perdut molt de material, sortosament la crema ha arribat en un bon moment, ja que l'última pel·lícula ha estat al lloc número u als Estats Units, i perquè està a punt d'estrenar-se'n una altra joia: "L'assumpte de la cadira", en primícia en aquest blog.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVII)

2005-09-29T18:18:00.000+02:00

"Cinderella man", 2005

PEL·LÍCULES FRAUDULENTES

Cal anar amb molt de compte a l'hora d'adquirir pel·lícules gravades de manera il·legal. Les detectarem perquè acostumen a ser en format DVD i les distribueixen pel carrer persones d'altres races. Tanmateix no és la raça del distribuidor el que ens ha de preocupar, sinó la qualitat de la pel·lícula, que sovint és inferior a la que es ven de manera legal. Però sortosament hi ha excepcions.
Posem un exemple. El film "Cinderella man", vist al cinema, és un drama que explica la història d'un boxejador que passa de ser famós a perdre-ho tot amb el crack de l'any 1929. Com que és un home bo i creu en Déu i la família té grans dificultats amb feines mal pagades i els seus fills passen gana. Però un dia se li gira la sort i pot tornar a combatre, i amb la motivació de la misèria i de l'amor per la seva família guanya tots els combats fins que esdevé campió del món.
Ara bé, si la veiem en format DVD adquirit il·legalment pot passar el que mostro més amunt: el protagonista no s'assembla a Russell Crowe i la Renée Zellweger no sobreactua gens. A més a més, és sensiblement més curta que l'original, que dura 144 minuts. Per tant, no sempre resulta un inconvenient adquirir una pel·lícula fraudulenta.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVI)

2005-09-26T14:04:00.000+02:00

Matrimoni sexista (1918)

EL PATRIARCAT

El propassat dia 24, dia de Santa Mercè, vaig llegir en el conegut diari imprès "La Vanguardia" un article molt entretingut titulat "El sexismo que llevamos dentro", que anava signat per Maricel Chavarría. Obsessiva amb els temes que impliquen dones, l'autora (o autriu) aprofitava un libel d'Eulàlia Lledó editat per l'Institut Català de la Dona (sic) en el que, segons la senyora Chavarría, la filòloga "analiza el cómo y el porqué del uso androcéntrico y sexista de la lengua". L'articulista cita sovint la filòloga definint, per exemple, l'androcentrisme com "esa perspectiva que consiste en considerar que lo que han hecho los hombres es lo que ha hecho la humanidad y viceversa", i afegeix -perquè ella hi ha d'afegir alguna cosa- que això "legitima que una parte de la humanidad se apropie de lo que ha hecho y posibilitado la otra: las mujeres". Sense voler aquestes paraules poc meditades van en contra de la seva causa, perquè, tot i que ella es refereix sens dubte als grans progressos del món occidental, suggereix que també les coses dolentes les han fet o "possibilitat" les dones, com ara la prostitució (recordem que al capítol XIII de la "Història de la SGAE" ja em referia a l'articulista Chavarría quan parlava justament sobre aquest tema tan preocupant).
I aquesta introducció tan necessària ens du al tema principal d'aquest capítol: el patriarcat. Segons la filòloga, el sexisme és un mètode que ha utilitzat "el patriarcado para continuar manteniendo en situación de subordinación al sexo femenino". I l'autriu de l'article l'il·lustra amb una fotografia que és un fotograma de la pel·lícula "Barry Lyndon", de Stanley Kubrick. Aquesta fotografia crida l'atenció perquè el protagonista de la pel·lícula, Redmond Barry, pateix els tràgics infortunis que s'esdevenen precisament després de ser seduït, rebutjat i humiliat per la seva cosina Nora, la qual tria els homes en funció de la seva fortuna i sense el sentiment tan humà de la compassió -tret definitori dels psicòpates i de les psicòpates-. Però el més sorprenent de tot això és que l'acció transcorre a Irlanda al segle XVIII, i fins i tot els més menuts de casa saben que a Irlanda -com a tots els països de tradició celta- la dona manava i triava els marits, tenint-ne en algunes ocasions més d'un, a banda dels amants reconeguts. I que aquesta circumstància era tradicional i ben tolerada per tota la societat celta. En altres paraules: era un matriarcat.
La senyora Maricel Chavarría (que segurament deurà el seu nom propi tan poètic com l'olor dels núvols a una decisió matriarcal dels seus progenitors) oblida que precisament, dins el matrimoni, que ella anomena "patriarcat", es dóna -i cito la filòloga citada anteriorment- que "legitima que una parte de la humanidad se apropie de lo que ha hecho y posibilitado la otra: las mujeres".

HISTÒRIA DE LA SGAE (XV)

2005-09-20T12:18:00.000+02:00

Sergi, CI 34

ELS MEDIOCRES

Que hi hagi cada cop més còpies i distribucions il·legals d'obres amb copyright es deu a que cada cop hi ha més gent al planeta. Aquesta és la causa no només d'aquest, sinó també d'altres problemes que augmenten com més augmenta la població mundial. Per exemple, els accidents de trànsit o els homicidis. No cal pensar gaire per arribar a la conclusió de que a més gent, més problemes. Ni per deduir que si es reduís el nombre de persones es reduïria el nombre de problemes. Per tant, la solució és tan senzilla que fa caure d'esquena: cal eliminar gent amb urgència.
Ara bé, ¿quin criteri fóra el millor per triar quines persones sobren i quines no? Heus aquí una qüestió que no ens podem prendre a la lleugera. Els corrents més actuals es decanten pel que ja s’anomena “50% PEOPLE”. Són de l'opinió que tirant curt sobra aproximadament la meitat de la població, o una mica més, i que amb 3.000 milions d'habitants ja faríem. Pensen, amb bon criteri, que la tria no hauria de ser racial, ni classista, ni religiosa, ni sexual, sinó universal. I que la manera més efectiva, tant a nivell pràctic com sentimental, seria treure'ns de sobre la gent mediocre; és a dir, els que no són ni molt intel·ligents ni molt totxos. Si observem el sistema de mesurar el Cocient Intel·lectual de Binet-Simon, segons el qual el 50% de la població té un CI d'entre 90 i 109, trobem la resposta a bona part dels problemes mundials, ja que és justament aquest segment el que està al bell mig de l'escala d'intel·ligència, és a dir, la zona "normal" o "mediocre". Com més amunt de 110 més intel·ligència i com més avall de 90 allò altre que no diré per no ferir susceptibilitats. D'aquesta manera al món quedarien uns 3.000 milions d'habitants, una xifra molt més còmoda que l'actual, i el planeta estaria poblat per persones intel·ligents i persones no intel·ligents que conviurien pacíficament perquè es necessitarien els uns als altres (els uns per motius econòmics i els altres per motius en general). No hi hauria això que els progressistes anomenen “intel·ligència emocional”, és ben cert, però no caldria, ja que la part d’intel·ligència la posarien els intel·ligents i la part emocional els altres. Les persones més capacitades es podrien encarregar de les qüestions importants (culturals, polítiques i econòmiques, per exemple) sense que els interrompessin els mediocres (que, recordem-ho, ja no hi serien) i les persones més endarrerides serien una mà d'obra excel·lent i alegre que no haurien de patir pel seu modus vivendi ni per res, amb jornades laborals flexibles i gens fatigoses, tenint àmplies zones de distensió a les fàbriques i fil musical amb diferents melodies per al seu benestar, totes amb el seu corresponent copyright.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIV)

2005-09-14T16:57:00.000+02:00

El gripau Vicenç a "Les històries del Bosc".

ELS CONTES PER A NENS

Un dels escàndols més grans en el món editorial és la literatura infantil. Contes escrits per a un públic molt jove i fàcilment influenciable són pretesament educatius i promouen uns valor hipòcrites sobre la vida. A "Les històries del Bosc", per exemple, els nens poden llegir les aventures del gripau Vicenç, la rateta Emília i el talp Cosme, que viuen en harmonia en el seu bosquet pacífic i acollidor. En una d'aquestes històries la rateta Emília juga amb el talp Cosme a la petanca mentre el gripau Vicenç ensenya l'abecedari al ratet Josep Maria. No hi ha violència ni comunisme, sinó lliçons d'amor i "savoir faire". Però quan els lectors d'aquests contes arriben a l'adolescència, es troben que la vida està plena d'obstacles i de violacions en massa.

El gripau Vicenç a l'Institut Francesc Macià de Cornellà.

Així, mentre la SGAE continua gestionant els drets d'autor d'aquestes històries, un jove va haver de disseccionar el gripau Vicenç a l'Institut Francesc Macià de Cornellà. ¿És així, com educa la SGAE els nostres nois?

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIII)

2005-09-12T21:25:00.000+02:00

Pressumpta puta.

LES PUTES

El dia 12 de setembre, a la pàgina 29 del conegut diari barceloní "La Vanguardia", hi havia una entrevista amb la dona Sihem Habchi, que és vicepresidenta del moviment franco-feminista "Ni putes ni soumises". La pressumpta periodista Maricel Chavarría li fa unes quantes preguntes amb la finalitat de que la dona entrevistada afirmi que cal il·legalitzar la prostitució, sense sortir-se'n. Primer li fa la següent: "¿Qué opina usted respecto a prohibirla o legalizarla?", i veient que no li contesta exactament el que vol sentir, li torna a preguntar: "¿Una sociedad que legaliza la prostitución refleja un vacío en la igualdad de sexos?". Llavors la dona Sihem contesta: "Lo que no puede ser es que las mujeres acepten este como un trabajo cualquiera: es la mercantilización del cuerpo."
És un diàleg brillant, però la qüestió sobre si cal o no legalitzar la prostitució, que es deixa de banda, no és poca cosa, tenint en compte les noves tecnologies que podrien perjudicar seriosament el futur de les putes, tal com passa amb la malmesa indústria discogràfica o audiovisual. L'accés a internet ha facilitat l'ús del sexe de manera fraudulenta, i algú hauria de fer una estadística sobre l'augment de les masturbacions pirates i contactes de baix preu entre persones que fan perdre milions d'euros a tot el món. I per això algú hauria de proposar un cànon sobre les tovalloletes que es llencen, la crema hidratant i altres productes. Perquè si no legalitzem les coses l'economia sexual pot patir un revés que sentenciaria de mort les putes tal com les coneixem avui en dia.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XII)

2005-06-18T03:01:00.000+02:00

El Bicho (1894-1962), amb el seu "duende" José Ignacio.

ARTISTES AMB "DUENDE"

La majoria d'artistes es fan, però alguns en neixen. En alguns àmbits de la genialitat d'això es diu tenir "duende" (follet). Hi ha hagut grandíssims artistes amb follet. L'exemple de Farruquito ens ensenya que aquesta mena de persones, en tenir un "duende", es mesuren per la seva qualitat artística i no pas humana, i superen la condició de persona per esdevenir infra-déus o supra-homínids.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XI)

2005-06-13T03:01:00.000+02:00

SÓNAR

El Sónar, el festival de la "música avançada" i les "arts multimèdia" ha triat per a la seva campanya de promoció una sèrie de cartells fets amb molta intel·ligència. Són retrats de persones que han estafat i/o robat. Quinquis cèlebres. Però, segons l'organització del festival, "personatges populars que han construït la seva pròpia escala de valors al marge del que estableix la llei". Ara bé, hi falta un retrat. L'estafa més gran de l'era moderna, l'enganyifa que fa més anys que dura i la que acumula més fortunes: la cultura pop. O el propi Sónar, que la representa. Cal pensar que els organitzadors són tan intel·ligents que ens volen presentar els delinqüents com a gent simpàtica, "autèntics herois populars", com diuen ells, per tal que no sospitem que el que practiquen ells mateixos -és a dir, robar i estafar- és dolent. O potser és ironia, i aleshores hem de pensar que lloant els delinqüents la gent notarà aquest gest còmplice, aquesta picada d'ullet perquè entre les persones civilitzades sabem que robar no s'ha de fer i ells s'ho prenen amb aquesta conya tan "cool" que no sembla conya perquè de fet no ho és.

HISTÒRIA DE LA SGAE (X)

2005-06-10T03:01:00.000+02:00

Una dona burgesa interpretant "Terror en el hipermercado", d'Alaska y los Pegamoides.

VERSIONS

Hi ha gent que té una gran afició a fer versions d'una cançó i a interpretar-la fraudulentament davant un grup reduït de persones. Entre les famílies benestants això és una tradició que ve de lluny, i gaudeixen tant de l'audició -sovint seguida de consum d'estupefaents i tabac- com del repte que suposa no ser enxampats. Un risc divertit però relatiu, ja que són persones amb un alt poder adquisitiu a qui no suposa una despesa important haver de pagar la fiança per lliurar-se de la presó. Una cosa semblant al que passa amb els participants del rally Gumball 3000, la majoria dels quals no tenen problemes econòmics.

HISTÒRIA DE LA SGAE (IX)

2005-06-09T03:01:00.000+02:00

Santa Teresa de Jesús (1515-1582)

PLAGIAR EL MORIR-SE

Morir-se és un tema freqüent del qual abusen en totes les arts artistes de tota mena. Ha estat així des de fa molt de temps, però avui comento un cas flagrant pel que té de trampós i vil. Tots coneixem la pel·lícula "Mar adentro" d'Alejandro Amenábar sobre el morir-se de Ramon Sampedro, i inclús molts de vosaltres l'heu vista. El tema -el més vell del món- no és gens original, però aquí el protagonista té pressa per dinyar-la. Això ja ho deia, i millor, la gran Santa Teresa de Jesús en el seu "Vivo sin vivir en mí", que recordem, contenia versos bonics perquè sí, com ara:

"Sólo con la confianza
vivo de que he de morir,
porque muriendo, el vivir
me asegura mi esperanza.
Muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero."

Amenábar no només ha plagiat això, sinó que s'ha servit d'un actor de la família Bardem, que, recordem-ho, són coneguts per la seva intolerància amb els que no respecten les fortunes dels famosos i que, segons ells, "roben" l'art dels altres.

HISTÒRIA DE LA SGAE (VIII)

2005-06-04T03:01:00.000+02:00

Jon Idígoras, El txikito de Amorebieta

ADÉU A UN ARTISTA INCOMPARABLE

Avui ha mort a Bilbao un dels novilleros més populars d'Euskal Herria. Jon Idígoras va transformar l'art del toreo i el va dur al segle XXI. No cal dir gairebé res d'aquest artista, que es va ficar en política per poder introduir les corridas a les presons i acostar l'art del toreo al poble.
Adéu per sempre.

HISTÒRIA DE LA SGAE (VII)

2005-06-02T03:01:00.000+02:00

Famíla Salaz-Morales (1909)

FAMÍLIES MESQUINES

Un autor és més gran si la seva família es comporta honestament. Un cop mort, aquest autor, que ha estat bo i brillant en la seva obra, romandrà més gran encara si la seva família està a la seva alçada. Un exemple el tenim en Federico Fellini, la vídua del qual, en morir ell, va saber estar a la seva alçada deixant-se morir de pena i de càncer.
En canvi, la vídua de l'insigne cineasta Juan Antonio Bardem, una dona sense recursos però amb molts parents rics i famosos, va acceptar una pensió vitalícia de la SGAE. No contents amb aquest tracte de favor excepcional, la seva cunyada Pilar Bardem es mostra beligerant i mesquina amb aquells que no respecten la riquesa dels famosos. El precedent més clar d'això és la família Salaz-Morales, que, en morir el patriarca (genial poeta i fonògraf) van decidir dissecar-lo i mitjançant un mecanisme rudimentari el portaven de tournés fent veure que era viu i que recitava els seus versos, cobrant-ne ells els honoraris.

HISTÒRIA DE LA SGAE (VI)

2005-05-30T03:24:00.000+02:00

Dibuix on es mostra per primer cop la intel·ligència d'una dona (1858)

EN FAVOR DE LA DONA

Fins fa pocs anys s'ha menystingut la capacitat creativa de la dona, i se l'ha exclosa del món artístic i intel·lectual. Sortosament, però, els experiments del Dr. Jean-Martin Charcot (1825-1893) en el terreny de la histèria i les neurosis ens han fet veure el món amb uns altres ulls. Ara les dones ja opten amb igualtat de condicions a l'elevat món de les arts i la poesia. A Espanya, sense anar més lluny, Maria de la Pau Janer o Elvira Lindo en el camp de la literatura, o la gran dibuixant Roser Capdevila, en el de les Belles Arts, no queden gaire enrere de William Wordsworth o de Tiziano.

HISTÒRIA DE LA SGAE (V)

2005-05-28T03:23:00.000+02:00

L'autor anònim de "La puta de la cabra" (1827-1901)

UN CAS PARADIGMÀTIC

De la mateixa manera que la majoria d'autors reclamen els seus drets sobre les seves obres, n'hi ha que fan tot el contrari, és a dir, no. El cas que esmento avui és el de l'autor de la cançó "La puta de la cabra". Si bé la cançó és molt coneguda de tots, de l'autor en canvi només se sap que era de Caldetes i que havia composat algunes sardanes.
S'han conservat alguns manuscrits atribuïts al mateix compositor, com ara el fragment que reprodueixo tot seguit:

Y en la puerta la iglesia te eché un casquete

y si no es por el cura te echo hasta siete,

te echo hasta siete rediós,

te echo hasta siete,

y en la puerta la iglesia te eché un casquete...

HISTÒRIA DE LA SGAE (IV)

2005-05-26T03:21:00.000+02:00

Melinda Oé (1897-1922)

UN AMOR PROHIBIT

Melinda Oé, de soltera Schultz, es va casar amb un agricultor negre de Higginsville, Missouri. Es creu que fou un amant de la Melinda, Peter Taylor Alkire, qui va composar el tema "Oé, oé, oé!", tan popular avui en dia als estadis de futbol. I per tractar-se d'una composició feta per un negre el seu autor no ha gaudit del reconeixement que hauria tingut un blanc com, posem per cas, Cole Porter.

Emmanuel Kaufman (1856-1931)

Però documents trobats recentment demostren que l'amant de Melinda no va ser en Peter Alkire, sinó el compositor austríac Emmanuel Kaufman, qui, per raons socials de l'època, va mantenir el secret tant del seu idili amb la Melinda com de l'autoria de la cançó.

HISTÒRIA DE LA SGAE (III)

2005-05-24T03:01:00.000+02:00

Marmaduke Packenham III, "MP3" (1836-1911)

MARMADUKE PACKENHAM III

De ben petit, aquest anglès de Liverpool va veure com morien el seu pare i tots els seus germans de malaties venèries un any després que contractessin els serveis d'una institutriu francesa. En quedar sols ell i la seva mare va créixer en un ambient emocionalment inestable i de dependència mútua. Anys més tard, quan per motius professionals va haver de traslladar-se a Londres sense la seva estimada mare, començà a tenir atacs de melanconia cada cop més severs. L'única cosa que l'alleujava eren les operetes de Gilbert & Sullivan, tal com escriu en una carta de 1873:
"Mama, no passa un dia sense que pensi en tu, excepte els dissabtes, que és quan vaig a sentir l'extraordinària música de Gilbert & Sullivan. T'agradaria molt. Algun dia te la portaré a casa".

El primer "MP3", de l'any 1876

L'amor per la mama feu que al cap de pocs anys tingués llest l'aparell que anomenà "Marmaduke Packenham III", que per raons d'espai fou finalment batejat amb les sigles "MP3". Lamentablement, però, quan va arribar a Liverpool amb el flamant enginy la seva mare havia mort de tristesa.

HISTÒRIA DE LA SGAE (II)

2005-05-23T03:01:00.000+02:00

Dévald Vidor Dvorzsak, "D.V.D." (1923-1978)

DÉVALD VIDOR DVORZSAK

Aquest hongarès amant del cinema i antic discòbol tenia l'ambició d'unir les seves grans aficions en una de sola, és a dir, convertir una pel·lícula en un disc. Ho aconseguí l'any 1959, però en l'àmbit econòmic del CAEM, governat per la URSS, això es veia amb desconfiança i ben aviat va ser investigat i perseguit. Dvorzsak va ser torturat i confinat durant anys. Això el desanimà bastant i perdé la il·lusió per les coses i començà a beure i a fumar. Als bars de Budapest tothom el coneixia com a D.V.D., i quan trobava algun estranger mirava de donar-li un paquet, on hi havia el disc, i on només hi deia "Philips. Holland. D.V.D.". Dvorzsak, morí de càncer de bufeta als cinquanta-cinc anys, però sembla que d'alguna manera el paquet arribà al seu destinatari.

HISTÒRIA DE LA SGAE (I)

2005-05-22T03:01:00.000+02:00

Jacques-Yves de la Cinte, marquès de Cassette (1803-1831)

JACQUES-YVES DE LA CINTE

Va inventar el sistema compacte que du el seu nom. Es tractava d'una capsa de fusta de bruc que contenia dues bobines que giraven i permetien que la cinta es cargolés per una banda mentre per l'altra es decargolava. Era un home molt apassionat de la Margot Salope, el pare de la qual, músic de professió, mai va permetre que l'inventor d'un enginy tan maligne es casés amb la seva filla. Jacques-Yves es va suicidar quan encara no havia fet els vint-i-vuit anys.