HISTÒRIA DE LA SGAE (XV)

Sergi, CI 34

ELS MEDIOCRES

Que hi hagi cada cop més còpies i distribucions il·legals d'obres amb copyright es deu a que cada cop hi ha més gent al planeta. Aquesta és la causa no només d'aquest, sinó també d'altres problemes que augmenten com més augmenta la població mundial. Per exemple, els accidents de trànsit o els homicidis. No cal pensar gaire per arribar a la conclusió de que a més gent, més problemes. Ni per deduir que si es reduís el nombre de persones es reduïria el nombre de problemes. Per tant, la solució és tan senzilla que fa caure d'esquena: cal eliminar gent amb urgència.
Ara bé, ¿quin criteri fóra el millor per triar quines persones sobren i quines no? Heus aquí una qüestió que no ens podem prendre a la lleugera. Els corrents més actuals es decanten pel que ja s’anomena “50% PEOPLE”. Són de l'opinió que tirant curt sobra aproximadament la meitat de la població, o una mica més, i que amb 3.000 milions d'habitants ja faríem. Pensen, amb bon criteri, que la tria no hauria de ser racial, ni classista, ni religiosa, ni sexual, sinó universal. I que la manera més efectiva, tant a nivell pràctic com sentimental, seria treure'ns de sobre la gent mediocre; és a dir, els que no són ni molt intel·ligents ni molt totxos. Si observem el sistema de mesurar el Cocient Intel·lectual de Binet-Simon, segons el qual el 50% de la població té un CI d'entre 90 i 109, trobem la resposta a bona part dels problemes mundials, ja que és justament aquest segment el que està al bell mig de l'escala d'intel·ligència, és a dir, la zona "normal" o "mediocre". Com més amunt de 110 més intel·ligència i com més avall de 90 allò altre que no diré per no ferir susceptibilitats. D'aquesta manera al món quedarien uns 3.000 milions d'habitants, una xifra molt més còmoda que l'actual, i el planeta estaria poblat per persones intel·ligents i persones no intel·ligents que conviurien pacíficament perquè es necessitarien els uns als altres (els uns per motius econòmics i els altres per motius en general). No hi hauria això que els progressistes anomenen “intel·ligència emocional”, és ben cert, però no caldria, ja que la part d’intel·ligència la posarien els intel·ligents i la part emocional els altres. Les persones més capacitades es podrien encarregar de les qüestions importants (culturals, polítiques i econòmiques, per exemple) sense que els interrompessin els mediocres (que, recordem-ho, ja no hi serien) i les persones més endarrerides serien una mà d'obra excel·lent i alegre que no haurien de patir pel seu modus vivendi ni per res, amb jornades laborals flexibles i gens fatigoses, tenint àmplies zones de distensió a les fàbriques i fil musical amb diferents melodies per al seu benestar, totes amb el seu corresponent copyright.