HISTÒRIA DE LA SGAE (XII)

El Bicho (1894-1962), amb el seu "duende" José Ignacio.

ARTISTES AMB "DUENDE"

La majoria d'artistes es fan, però alguns en neixen. En alguns àmbits de la genialitat d'això es diu tenir "duende" (follet). Hi ha hagut grandíssims artistes amb follet. L'exemple de Farruquito ens ensenya que aquesta mena de persones, en tenir un "duende", es mesuren per la seva qualitat artística i no pas humana, i superen la condició de persona per esdevenir infra-déus o supra-homínids.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XI)

SÓNAR

El Sónar, el festival de la "música avançada" i les "arts multimèdia" ha triat per a la seva campanya de promoció una sèrie de cartells fets amb molta intel·ligència. Són retrats de persones que han estafat i/o robat. Quinquis cèlebres. Però, segons l'organització del festival, "personatges populars que han construït la seva pròpia escala de valors al marge del que estableix la llei". Ara bé, hi falta un retrat. L'estafa més gran de l'era moderna, l'enganyifa que fa més anys que dura i la que acumula més fortunes: la cultura pop. O el propi Sónar, que la representa. Cal pensar que els organitzadors són tan intel·ligents que ens volen presentar els delinqüents com a gent simpàtica, "autèntics herois populars", com diuen ells, per tal que no sospitem que el que practiquen ells mateixos -és a dir, robar i estafar- és dolent. O potser és ironia, i aleshores hem de pensar que lloant els delinqüents la gent notarà aquest gest còmplice, aquesta picada d'ullet perquè entre les persones civilitzades sabem que robar no s'ha de fer i ells s'ho prenen amb aquesta conya tan "cool" que no sembla conya perquè de fet no ho és.

HISTÒRIA DE LA SGAE (X)

Una dona burgesa interpretant "Terror en el hipermercado", d'Alaska y los Pegamoides.


VERSIONS

Hi ha gent que té una gran afició a fer versions d'una cançó i a interpretar-la fraudulentament davant un grup reduït de persones. Entre les famílies benestants això és una tradició que ve de lluny, i gaudeixen tant de l'audició -sovint seguida de consum d'estupefaents i tabac- com del repte que suposa no ser enxampats. Un risc divertit però relatiu, ja que són persones amb un alt poder adquisitiu a qui no suposa una despesa important haver de pagar la fiança per lliurar-se de la presó. Una cosa semblant al que passa amb els participants del rally Gumball 3000, la majoria dels quals no tenen problemes econòmics.

HISTÒRIA DE LA SGAE (IX)

Santa Teresa de Jesús (1515-1582)

PLAGIAR EL MORIR-SE

Morir-se és un tema freqüent del qual abusen en totes les arts artistes de tota mena. Ha estat així des de fa molt de temps, però avui comento un cas flagrant pel que té de trampós i vil. Tots coneixem la pel·lícula "Mar adentro" d'Alejandro Amenábar sobre el morir-se de Ramon Sampedro, i inclús molts de vosaltres l'heu vista. El tema -el més vell del món- no és gens original, però aquí el protagonista té pressa per dinyar-la. Això ja ho deia, i millor, la gran Santa Teresa de Jesús en el seu "Vivo sin vivir en mí", que recordem, contenia versos bonics perquè sí, com ara:

"Sólo con la confianza
vivo de que he de morir,
porque muriendo, el vivir
me asegura mi esperanza.
Muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero."

Amenábar no només ha plagiat això, sinó que s'ha servit d'un actor de la família Bardem, que, recordem-ho, són coneguts per la seva intolerància amb els que no respecten les fortunes dels famosos i que, segons ells, "roben" l'art dels altres.

HISTÒRIA DE LA SGAE (VIII)

Jon Idígoras, El txikito de Amorebieta

ADÉU A UN ARTISTA INCOMPARABLE

Avui ha mort a Bilbao un dels novilleros més populars d'Euskal Herria. Jon Idígoras va transformar l'art del toreo i el va dur al segle XXI. No cal dir gairebé res d'aquest artista, que es va ficar en política per poder introduir les corridas a les presons i acostar l'art del toreo al poble.
Adéu per sempre.

HISTÒRIA DE LA SGAE (VII)

Famíla Salaz-Morales (1909)

FAMÍLIES MESQUINES

Un autor és més gran si la seva família es comporta honestament. Un cop mort, aquest autor, que ha estat bo i brillant en la seva obra, romandrà més gran encara si la seva família està a la seva alçada. Un exemple el tenim en Federico Fellini, la vídua del qual, en morir ell, va saber estar a la seva alçada deixant-se morir de pena i de càncer.
En canvi, la vídua de l'insigne cineasta Juan Antonio Bardem, una dona sense recursos però amb molts parents rics i famosos, va acceptar una pensió vitalícia de la SGAE. No contents amb aquest tracte de favor excepcional, la seva cunyada Pilar Bardem es mostra beligerant i mesquina amb aquells que no respecten la riquesa dels famosos. El precedent més clar d'això és la família Salaz-Morales, que, en morir el patriarca (genial poeta i fonògraf) van decidir dissecar-lo i mitjançant un mecanisme rudimentari el portaven de tournés fent veure que era viu i que recitava els seus versos, cobrant-ne ells els honoraris.